Els que vam ser pares a principis dels anys vuitanta ho hauríem d’haver vist vindre. Als nostres fills no els interessaria la cultura americana tant com a nosaltres. Havíem crescut sota el seu embruix. Els més conservadors, sota un arc cultural —cinematogràfic, si més no— que anava des d’Allò que el vent s’endugué a les comèdies edulcorades de la Metro Goldwyn Mayer o l'univers tradicional de Disney, pulcres aparadors de l'American Way of Life. I els més iconoclastes, amb l'imaginari fatalista i llardós d'aquella cultura popular que havia nascut amb el pulp i seguia viva en el cine independent dels setanta filmat en un aspre Eastmancolor hereu del blanc i negre de la Warner. Res d'això pareixeria atraure els que van nàixer sota l'alé de Reagan i Teacher, aquella sinistra parella de mòmies postmodernes recobertes de laca i coloret. No havíem sabut veure-li la gràcia a Heidi o a Mazinguer Z, uns nyaps amb què la televisió nacional havia començat a farcir l'horari infantil durant la dècada anterior. Les burrades del Coiot per a fer-se amb el Correcamins, el cinisme del Conill de la Sort, l'habilitat per a atraure la desgràcia de l'Ànec Lluc (el Pato Lucas per als qui ens vam criar amb TVE) o la mala bava de Piuet (Piolín), protagonistes d'uns curts mil vegades emesos per la televisió, seguien pareixent-nos molt més atractius que els que protagonitzaven aquelles tosques produccions asiàtiques. I deu anys més tard seguíem sense veure-li la gràcia a Bola de Drac o al Comando G mentre als nostres fills els queia la bava amb aquells dibuixos acriaturats i toscament animats, sense adonar-nos-en què significava.
En la dècada dels vuitanta, qui anava per primera vegada als EUA es trobava immediatament en terreny conegut. Tot allò ho havia vist moltes vegades al llarg de la seua vida, i fins i tot li pareixia haver-ho viscut a través del cine i la literatura. Llavors encara sentíem molts la crida quasi imperiosa d'anar allí. Això ha deixat de ser així molt abans de Trump. Moltes coses estaven deixant de ser el que créiem. Nosaltres havíem passat de Humphrey Bogart a Woody Allen parodiant-lo en Somnis d'un seductor, sentint tanta atracció per l'un com per l'altre, i no ens adonàvem de com s'anava desventant la cosa. No ens adonàvem de com enlluernava als nostres fills veure a Son Goku congelat en l'aire a punt de descarregar els seus místics poders. Els Simpson no aconseguien tombar-lo. Nascuts tant per a criticar la cultura nord-americana com per a apuntalar els seus valors més bàsics, i dotats d'una narrativa més orgànica i complexa que la dels dibuixos de la Warner o Tom i Jerry, els Simpson resultaven atractius per als adolescents, però no tant per a desbancar els herois de l'anime o certs personatges orientalitzats, com Les Tortugues Ninja, amb les que els ianquis es feien la competència a si mateixos. Un altre tant passava amb certes lectures. Un es desesperava en veure que aquells còmics —Flaix Gordon, El Príncep Valent, Spirit— magníficament il·lustrats per Alex Raymond, Hal Foster o Will Eisner, que tu consideraves el cim de l’art occidental i un dels teus més estimables llegats, acabaven en un racó, sepultats per uns despropòsits gràfics anomenats manga, amb uns personatges envoltats de línies cinètiques, amb uns ulls gegantins permanentment aquosos i unes expressions esquemàtiques i caricaturesques. Els mateixos personatges, o pareguts, que eixien en les consoles que venien amb el marxamo made in Japan que tu acabaves comprant vençut per la pressió social, en les que el teu fill acabava afonant literalment el cap darrere de Mario, Sonic o Pikachu.
No ho véiem —potser alguns sí—, però tot allò era geopolítica. Aquells canvis culturals estaven prefigurant la fi del softpower nord-americà i l'inici del xinés, del que els productes tecnològics i culturals japonesos es revelen ara com un preludi. El Japó va començar com ho va fer la Xina després, sobre la base de la seua mà d'obra barata i un desenvolupament tecnològic accelerat que els va permetre entrar a formar part de les xarxes comercials liderades per l’Occident i que, en el cas de la Xina, faria que acabaren captant la major part de la producció industrial. Nosaltres seguiríem atrapats per sempre en l'imaginari cultural amb què els Estats Units ens havia seduït al llarg de tot el segle XX, mentre que les generacions més joves anirien tombant la vista, a poc a poc, cap a l’Orient, perquè era d'allí d'on sorgien les novetats que els tenien captivats. El potencial del Japó, limitat entre altres coses per la seua condició de país vençut en la Segona Guerra Mundial —com la seua excolònia Corea del Sud, arran de la guerra subsidiària entre blocs dels anys cinquanta—, si a estes altures no s'ha esgotat, almenys sembla haver-se estancat, mentre que el de la Xina a penes comença a despuntar. És cert que al llarg de les últimes dècades no ens ha arribat d'allí pràcticament res per a incorporar a la cultura popular (o popularitzada). La seua cuina, les pel·lícules de kungfu, les molt més minoritàries de Won-Kar-wai o certes pel·lícules de festival, ja són referències antigues o provenen de l'occidentalitzat i escassament representatiu Hong Kong britànic. Si hi ha icones populars en la Xina continental, no pareix que tinguen pressa per travessar la frontera o que tinguen la capacitat de fer-ho. O potser és perquè no els agrada fer-se notar, i per això quan compren el bar Manolo no li canvien el nom i es posen a fer la mateixa truita de creïlla que feia Manolo. No volen ensenyar-nos res, sinó donar-nos el que volem i fer negocis. Per això li posen formatge al sushi. Però potser estaran oferint al món una cosa molt més eficaç des del punt de vista propagandístic que, com sempre, no sabem veure.
La Xina a penes genera contingut, però fabricant trampes per a ratolins digitals és tan bona com qui més. TikTok és, o ha estat durant anys, l'aplicació més descarregada de la botiga d'Apple, i Alibaba (AliExpress) en algun moment ha superat en facturació a eBay i Amazon juntes. En general, a hores d’ara desenvolupen unes eines d’intel·ligència artificial, com DeepSeek, que són tan brillants o més que les que ixen de Silicon Valley. Fa temps que, siga quin siga el trasto que gires, et trobes amb una etiqueta que resa made in China, això a ningú se li escapa, però, a més, a ningú mínimament informat li passa per alt que en la Xina s'estan fent les obres d'enginyeria civil més sorprenents del planeta, que té la xarxa 5G més extensa, que en qüestió de tecnologia computacional ens està passant al davant, i també en medicina (pel que sembla, estan canviant les agulletes d’acupuntura per braços robòtics), que va molt per davant d'Occident en energies netes i en automoció elèctrica, o que té la seua pròpia estació espacial. Són coses que circulen per internet trossejadetes en mems que criden molt l'atenció. I tot això mentre les condicions de vida de la seua població milloren a un ritme que no pareix que vaja a veure's afectat per programes polítics a curt termini. Que s’al·legue que açò últim es deu a la falta de democràcia no parla, precisament, a favor de la democràcia. En definitiva, tot dona a entendre que aquella part del món pareix funcionar més que bé a pesar de la mala fama del seu règim. I l'hostilitat cap a la Xina és d'una eficàcia dubtosa. Que els que intenten fer-nos creure que la Xina és la nostra enemiga siguen els mateixos que, segons latituds, no proporcionen cobertura sanitària universal o l'estan privatitzant a tota virolla, igual que l'educació, o són incapaços d'oferir un salari i un habitatge dignes a una població que s'empobreix a la carrera, o que tenen sempre la paraula guerra en la boca, segurament no ajuda a fer que la sinofòbia arrele. Sobretot quan els xinesos, lluny de mostrar-se agressius, exhibeixen una impassibilitat oriental digna del diabòlic Fu Manxú i una sagacitat que rivalitza amb la de Charlie Chan, aquelles celebrades caricatures racistes de les quals, segurament, els xinesos també aprengueren alguna cosa.
0