Amb Ramon Lapiedra, ciència i compromís social

Han passat més de quaranta anys des que vaig veure per primera vegada Ramon Lapiedra, probablement quan vaig obrir-li la porta del pis on jo treballava, tot sol, i on, de tant en tant, per una gestió de Josep Lluís Pitarch, es reunia un grup de professors de la Universitat de València que havia adoptat el nom de Col·lectiu Joan Lluís Vives. D'ells, jo coneixia només Emèrit Bono, Josep Lluís Blasco i Vicent Martínez Sancho, a banda el mateix Pitarch. M'havien avisat que vindrien, jo els obria la porta i els feia passar a una gran sala on s'asseien al voltant d'una taula i passaven unes hores discutint, entre altres qüestions, sobre la democratització i la renovació de la vella Universitat creada al segle XV on Lluís Vives havia estudiat abans d'anar-se'n a la Sorbona i, en definitiva, allunyar-se del país, de la Inquisició i altres censures religioses i ideològiques —i ètniques: Vives era de família jueva.

El nom estava ben triat. Llavors, no s'havien produït tantes investigacions i reflexions sobre Vives com en anys posteriors. La figura de l'humanista havia estat reivindicada ja abans de la guerra per una càtedra en què el pensament catòlic estava molt present. En part gràcies als jesuïtes. Havien tingut un escut i, quan el Col·lectiu volgué tenir-ne també, vaig passar a Pitarch el petit retrat de Vives dibuixat per Artur Ballester en aquella oblidada ocasió. Em diuen que Joaquín Colomer, últim rector de la Universitat designat pel govern de l'Estat, comentava entre els seus l'existència d'aquell escut com una mostra de la conspiració contra ell que —pensava l'home— hi havia en marxa: “Tienen hasta un escudo”.

No hi havia conspiració, però sí un moviment complex de components molt variats, en què no hi hauria molts catedràtics però sí professors i estudiants —em fa l'efecte que del Personal d'Administració i Serveis, com se'n diu oficialment, ningú no en parlava massa— que pretenien, com arreu de l'Estat, posar al dia la institució universitària, tan condicionada encara pel franquisme.

Aquell grup col·laborà intensament per fer possible aquell canvi. El sistema universitari públic valencià no seria el mateix sense aquells canvis en part radicals, tant a la Universitat de València (UV), com a la Universitat Jaume I, que d'ella nasqué el 1991, o a la Universitat d'Alacant, creada el 1979 a partir del Centre d'Estudis Universitaris fundat el 1968 dins la UV.

De tot això, jo no en sabia pràcticament res. Me n'arribaven ecos, informacions dels diaris locals, en aquell moment particularment reaccionaris, comentaris d'amics i, com a font de notícies més pròxima, el que em contava Josep Lluís Pitarch. Encara remàvem per al mateix amo, però des de feia poc en galeres distintes —el negoci s'eixamplava— i no ens véiem tant com abans. I ell entrà al Col·lectiu Lluís Vives un temps després que es constituís i s'integrà el 1986 a la Universitat.

Representar el canvi renovador

Ramon Lapiedra Civera havia nascut a Almenara el 1940 però des de menut havia viscut a Sagunt. Es llicencià en Ciències Físiques a la Universidad Complutense de Madrid el 1963. Entre 1963 i 1966 feu estudis de física teòrica a París, becat per l'Estat francès. Allí fou investigador al Centre Nationale de la Recherche Scientifique, del 1966 al 1969, quan es va doctorar a la Sorbona —el 1974 es doctoraria de nou a Barcelona. Un compromís amb l'esquerra radical molt propi de l'època —i més al París del Maig del 68— el dugué com a professor a la Universitat de Barcelona, del 1969 al 1978, amb uns mesos d'interrupció que el 1970 passà empresonat per qüestions polítiques. Després fou professor universitari a Santander entre el 1978 i el 1982, quan tornà a València, on havia guanyat una càtedra.

De seguida entrà en contacte amb companys de claustre. Així es posà en marxa la peripècia del Col·lectiu Lluís Vives, que començaria a actuar el1983. Fou Vicent Martínez Sancho, també de Físiques, qui el contactà. De seguida es reuniren amb d’altres, entre els quals Antoni Martínez Andreu. En aquesta xarxa de relacions hi havia també Josep Lluís Blasco i Emèrit Bono, de Sagunt. Probablement eren amics de Lapiedra de feia anys. Com Manuel Girona, que havia seguit un altre rumb professional, cap al periodisme, però no ideològic ni polític. Al Col·lectiu se sumaren altres membres del professorat, que tindrien responsabilitats en la gestió universitària: Josep Martínez Bisbal, Josep M. Aulló, Josep L. Barona, Àngel Llàcer, Vicent Alonso, Francisco Montes, Joaquim Donat, Josep Ros i d'altres.     

El 1984 hi havia eleccions a rector i el candidat d'un conglomerat de forces diverses —el Bloc per una Universitat Progressista, Moderna y Valenciana— seria Ramon Lapiedra. I el candidat fou elegit, al maig de 1984, nou rector del vell Estudi General. S'obria amb això un període de construcció institucional de gran abast i per a ell una etapa molt dura que posaria a prova les seues excel·lents aptituds per a la resistència moral.

Si m'he entretingut adés en el seu itinerari acadèmic és perquè potser explica que fos l'elegit per unificar en una persona aquell conjunt de tendències, com a conclusió d'un seguit d'assemblees, conciliàbuls, conspiracions, preses de contacte i negociacions entre distints —i fins i tot entre contraposats. Jo no hi era, ni de prop. Parle per referències, de memòria. I, pel que fa al protagonista d'aquesta nota, tenint com a segur viàtic el llibre Ramon Lapiedra: la raó cívica, a cura d'Adolf Beltran (2003), publicat amb motiu de la concessió de la medalla de la Universitat de València (1995).   

El perfil del candidat afegiria molts més caires, que eren qualitats molt positives. Com ara la capacitat de diàleg i d'anàlisi política de la realitat, de reflexió, l'aspiració a fer que criteris racionals inspiren les accions institucionals i, si pot ser, també les personals. Més la serenitat i la contenció enmig del guirigall.

Podia encapçalar la innovació perquè tenia una experiència acadèmica molt més àmplia que la major part de les persones que emprenien l'aventura i que només ocasionalment havien eixit de la Universitat de València. Lapiedra, per dir-ho així, ni l'havia xafada abans d'ingressar-hi com a professor el 1982. Tenia unes altres perspectives, més àmplies i variades. La Complutense no ha estat mai la Sorbona. Ni tan sols durant l'Ocupació alemanya de 1940-1944. I la Universitat de València fou molts anys, segles, una oficina provinciana sense ambicions, desconnectada dels problemes de la societat en què estava instal·lada i per la qual de tant en tant passava fugaçment, com per atzar, un savi professor, de camí a destinacions de més importància.

Com a rector, Lapiedra hagué d'enfrontar-se amb atacs continuats de la dreta local, molt bel·ligerant i d'una impermeabilitat per a la modernització cultural —per no parlar més que de cultura— consagrada per segles de domini social. Quan ara es parla de fake news, potser convindria exhumar de les hemeroteques, com a precedents locals moderns —deixem de banda la Inquisició i altres recursos de repressió— les falsificacions i tergiversacions d'algun diari que per fenòmens gens paranormals havia evolucionat d'un conservadorisme de bon to al periodisme quasi groc que el règim democràtic es veia obligat a tolerar. Contra el racionalisme d'uns, el petardisme dels altres, que es presentaven com a conservadors per simple tradició escènica.

D'altra banda, el rectorat de Lapiedra (1984-1994) va coincidir quasi any per any amb el període en què Joan Lerma, socialdemòcrata com ell, fou President de la Generalitat Valenciana (1982-1995). Lapiedra sempre ha afirmat, i ens ho tornà a dir quan el març passat el visitàrem Àngel Llàcer, Adolf Beltran i jo, que en aquell període la comunicació amb Lerma sempre fou fluida. “Sempre que necessitava parlar amb ell telefonava i es posava de seguida. Si no podia en aquell moment, em cridava després”. Més problemes tingué amb algun conseller i algun director general.

En definitiva, i això és el que importa, paral·lelament s'estaven produint dos fenòmens rellevants en la història contemporània del país: la recuperació d'un règim d'autonomia, ni que fos limitat, i la consolidació de la primera universitat valenciana com entitat científica i docent de gran alçada.

Dins la Universitat, també afrontà Lapiedra baralles notables. Hi havia persones que pareixien exclusivament dedicades a proporcionar a la dreta i l'extrema dreta excuses per a la confrontació. Com si els en calgueren! L'aritmètica interna del conglomerat que havia dut Lapiedra al rectorat propicià que fora vicerector el professor de Matemàtiques Josep Guia Marín. I vicerector d'Estatuts! En l'entrevista amb Adolf Beltran que encapçala el recull del 2003 a què m'he referit, Lapiedra recordava: “Guia [...] no modulava les seues actuacions públiques tenint en compte aquesta condició [de vicerector]. Un dia va aparèixer València empaperada d'uns cartells amb quatre braços enlairant fusells on s'anunciava la celebració del 'Dia del soldat català' al Fossar de les Moreres de Barcelona amb la seua intervenció. [...] Li vaig dir que no li demanava que canviara de projecte polític o ideològic però que havia de comprendre que la Universitat no podia assumir coses com aquella [...]. Va respondre que allò era el que havia fet sempre i el que pensava seguir fent. Josep Guia tenia en aquell moment un suport important [...] dins el claustre, però [...] es va consumar el trencament i en les eleccions del següent quadrienni [de govern universitari] ell va estar en un sector [...] i jo en un altre”.

Millorar la Universitat com a servei públic no era solament reconèixer l'oficialitat de la llengua catalana o instaurar un sistema més democràtic d'elecció de càrrecs. Calia adaptar-la a les necessitats de la societat en què treballava, ampliar les titulacions, construir centres d'estudis, biblioteques, laboratoris... Foren per a Lapiedra deu anys molt intensos en què se succeïen o s'encavallaven l'aparició de problemes i la cerca de solucions. Sempre a ritme frenètic.

En qualsevol cas, la implicació de la Universitat en el procés social de normalització lingüística fou decisiva, gràcies a la decisió de Lapiedra des de la seua posició com a representant de la institució. El 2006, quan l'entrevistàrem per al documental Ser Joan Fuster, declarava: “La nostra voluntat era fer normal en la vida universitària el que qualsevol país normal produeix en la seua llengua i en la seua cultura. Clar, en el nostre projecte universitari hi havia molts objectius de democratització, de qualitat, d’infraestructures materials, de personal, de transparència en la gestió, etc. L’altra gran aposta era fer del valencià la llengua de la institució i aconseguir que la Universitat fera part de la seua vida pública, administrativa i acadèmica en valencià. ¿Per què havia de ser un problema, açò? Evidentment, aquesta voluntat de normalitat sovint xocava amb la realitat, perquè els equips que vaig presidir i la mateixa institució ens vam veure embolicats en una sèrie de polèmiques, insults i desqualificacions que nosaltres no buscàvem”.

Al servei de la societat valenciana

Quan deixà el rectorat, Lapiedra tornà a les classes, al treball científic com a investigador. Sense deixar de contribuir de manera activa en la creació de plataformes culturals i civils. Sobre la seua implicació en algunes, com ara l'Associació Joan Fuster i Valencians pel Canvi, podria jo donar un testimoni més directe. Les dues acabaren malament gràcies a maniobres de gent que tenen nom i cognoms. No és el moment de dir-los. També participà des del primer moment en l'organització dels Premis Vicent Ventura, que se celebren anualment des del 2000. Aquesta iniciativa no ha fracassat, justament perquè s'ha tingut en compte l'experiència de les dues que he citat.

Molta més importància tingué la intervenció de Lapiedra en la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, des del Consell Valencià de Cultura. És una institució creada el 16 de setembre de 1998, encara que no es va constituir fins al juliol de 2001. Sobre el complex procés que obren i tanquen aquestes dates, encara hi hauria molts detalls a esbrinar, a més dels ja exposats en llibres de Sergi Castillo i Manuel Sanchis-Guarner Cavanilles, aquest com un dels protagonistes de les negociacions.

És un dels temes que deixàrem per a entrevistes posteriors amb Ramon Lapiedra el març passat, després d'haver parlat sobre la Universitat. I, per la meua banda, després d'haver tingut una conversa molt agradable amb la seua muller, Carme Vidal, sobre el parlar del seu poble, Alcalà de Xivert, que ella ha conservat admirablement després de molts anys de viure a València. Carme Vidal és una pintora de gran expressivitat en els llenços i fou professora al departament de Didàctica de l'Expressió Plàstica de la nostra Universitat. També tindria molt a contar sobre les peripècies que ha viscut amb la seua parella, però en aquella ocasió ens detinguérem en les desinències amb -o- de les persones 1, 2, 3 i 6 del present de subjuntiu, tema que —no és moment d'explicar-ho— té un cert paper en la meua vida passada. Adolf Beltran, provinent per família de Xert i de Tortosa, hi va fer remarques substancials.