Traduir, una manera d’estar al món

Traduir literatura és un viatge literari i sovint un viatge físic, un periple a la recerca de paraules, pistes, olors, paisatges, atmosferes, indicis... Com en una investigació policial, el traductor observa l’escena del text com si fos l’escena del “crim”, on tota pista li ajuda a apropar-se al sentit i l’essència del text original, de l’autor que tradueix.

Traduir literatura és una tasca de gran responsabilitat, la responsabilitat de les paraules, que en diria Selma Ancira (Ciudad de México, 1956). La responsabilitat per tal de no alterar la preocupació moral d’allò que va ser escrit per altres. Són algunes de les reflexions que aquesta traductora literària del rus i del grec modern comparteix en un llibre minúscul ple de passió, reflexió i saviesa, El tiempo de la mariposa, un dels petits assaigs que conformen la col·lecció Editor de l’editorial gris tormenta.

En aquesta col·lecció —dedicada a revelar les històries, els oficis i els processos que fan un llibre abans d’arribar al lector, és a dir, el backstage del món editorial— Selma Ancira inicia un viatge a Grècia, i en particular a Creta, ple de passió, de troballes i d’emocions inesperades, a la cacera del sentit precís d’uns mots que no apareix als diccionaris, d’uns escenaris, de tot allò que l’aprope a Nikos Kazantzakis i a la seua novel·la Zorba el grec. L’aventura havia començat molts anys enrere, quan Selma era una xiqueta i la traducció no formava part del seu món: “Nikos Kazantzakis llegó a mi vida por una película que no vi. Tampoco sabía que el guion estaba basado en una novela suya. Y, sin embargo, así, en ausencia, pero con su constante presencia, Zorba el griego dejó en mí una huella tan profunda que décadas después, ya convertida en traductora, no pude sino traducir el libro. Llegó cuando yo no tenía más de ocho años, y, antes de ser palabras, fue música. Una música sugerente que invitaba a bailar. En casa aprendimos el baile”.

La traducció literària és una tasca exigent, sensible, delicada i generosa, demana mirar a través dels ulls dels autors que tradueixes, seguir les seues passes literàries i humanes, les seues vicissituds, traduir “también es amar a quien traduces”, escriu Selma Ancira. Per a traduir literatura no només s’ha de conèixer molt bé la llengua d’origen i millor encara la d’arribada, sinó que s’ha de saber escriure perquè, al capdavall, traduir és reescriure. Habitualment els poetes tradueixen poesia, els novel·listes tradueixen novel·les, els assagistes, assaig. Tanmateix, deia la poeta russa Marina Tsvietàieva, a qui Ancira tant ha  traduït i estimat: “Ha de traduir qui no escriu la seua obra o prefereix allò que tradueix — a allò que escriu”. Hi hauria conversa al respecte...

En tot cas, la traducció literària és en ocasions una feina “ingrata”, en el sentit que avui, si bé amb millores i canvis, encara està poc reconeguda i mal remunerada. No obstant això, la traducció literària és un tasca tan necessària que hauria de ser reconeguda i pagada com un servei públic de primera necessitat. Perquè les traduccions ens acosten a altres mons i cultures, ens regalen històries i pensaments que ens ajuden a créixer i a entendre el món en què vivim, a conèixer-nos millor, a descobrir, a valorar i a respectar els altres. Traduir és acurtar distàncies, bastir ponts, combatre el silenci. Traduir és apropar-se a un text en una altra llengua i convidar-lo després a casa nostra amb “hospitalitat lingüística”, com escriu Jean-Claude Duclos en el pròleg de Traduir com transhumar de Mireille Gansel, un altre llibre minúscul i preciós sobre la vida dedicada a la traducció, publicat per Lleonard Muntaner.

Com una equilibrista per la corda fluixa

Traduir és molt més que trobar la paraula equivalent, suggereix Selma Ancira en El tiempo de la mariposa, el relat sobre la seua relació personal i literària amb l’obra de Nikos Kazantzakis i la llengua grega: “Traducir no es solo dar con la palabra equivalente. Es encontrar el ritmo, la cadencia. Es crear neologismos si el texto así lo requiere. Es recuperar las palabras que se usaban en la llengua de llegada en el momento en que se escribió el original y salpicar con ellas prudentemente el texto. Es encontrar ese frágil equilibrio entre no traicionar al autor y no ahuyentar al lector. !Cuántas veces, traduciendo, no me habré sentido como el funambulista que camina por la cuerda floja! [...] Traducir es conseguir ese equilibrio entre literalidad y creatividad”.

Traduir és tot això, i és també aprendre a llegir, a descobrir què hi ha darrere de les paraules en les dues llengües. És un procés de descoberta contínua del significat de les paraules que potser, en començar a traduir, es desconeixen, és anar “enriquint i millorant la relació que u té amb la llengua de la qual tradueix”. La responsabilitat de les paraules és gran perquè, com recorda Arcina, una sola paraula interpretada incorrectament és capaç de destroir la preocupació moral que hi ha darrere d’una història.

Deia Tsvietàieva, a qui Ancira ha dedicat molts dies de la seua vida, que quan es tradueix poesia (o una prosa plena de poesia com és la de Zorba el grec, matisa Ancira) s’ha de seguir l’autor el més a prop possible, però sense caure en l’esclavatge, perquè esclavitzar-s’hi seria “quedarse a la zaga del texto. Porque, cuando el traductor se esclaviza, quien pierde es la traducción”. D’ací la importància de l’equilibri entre traduir i crear, traduir i reescriure.

Segons Hölderlin “el que és propi s’ha d’aprendre tan bé com el que és estranger”. Totes dues traductores, tant Selma Ancira com Mireille Gansel, entenen la traducció com una forma d’estar al món, una manera de viure, un camí de coneixement, d’autoconeixement, de descobriment. “En la traducció —escriu Gansel— deixes de ser l’estranger per a ser aquell que aprèn a ajustar els mots, els matisos més ínfims”. En ella, insistirà Gansel, trobes una eina contra el silenci perquè “hi ha silencis que són també una manera de reescriure la història”.

En un dels paràgrafs més bonics d’El tiempo de la mariposa (en llegir-lo descobrireu d’on prové el títol) escriu Ancira: “Muchas veces me he preguntado: ¿qué somos? ¿Qué es un traductor literario? Un traductor literario, diría yo, es un ser que trabaja con su sensibilidad, con su imaginación y su oído, que entrega su tiempo, su voluntad y su tesón a mundos ajenos, descritos y escritos por otro autor. Un traductor es un ser disciplinado que estudia y lee, seguramente, más que otros profesionistas. Un traductor literario es un ser que vive en simbiosis con sus autores y que conquista, de manera paulatina y cotidiana, la llengua. La de los autores que traduce, sí, però también la propia [...] Si en este momento me preguntaran quién soy, respondería, probablemente, que soy la suma de mis autores”.

La traducció és “argila on modelar la meva veu interior”, escriu Dolors Udina a l’epíleg de Traduir com transhumar , on diu que “Gansel ha elaborat sense proposar-s’ho una teoria pràctica de la traducció que, en resum, ve a dir que és en la humanitat d’una obra on es pot trobar la universalitat”. “Què és traduir sinó portar a casa l’aliment que trobes pel camí per construir un nou text on habitar?” I així és perquè de cada traducció, “l’obra en surt enriquida” fent-la vibrar en una altra llengua i en altres lectors.

Natalia Ginzburg, en parlar de la traducció, la comparava amb la feina que fan la formiga i el cavall: “En la traducció —deia Ginzburg—  s’ha de combinar la minuciositat de la formiga amb l’ímpetu del cavall”. No li faltava raó. Traduir demana coratge, constància i capacitat d’adaptació. Tal com escriu Selma Ancira, traduir un llibre és experimentar una mena de metamorfosi, és “convertirse en el autor, seguir sus huellas, andar sus pasos, leer los libros que él leía, descrubrir sus autores predilectos [...] es adentrarte en el resto de su obra para situar, en el conjunto, el libro que traduces; es conocer sus diarios y sus cartes, rastrear sus traduccions, cuando las hay, y enterarte de su manera de entender este oficio [...] es conocer sus debilidades como ser humano y también sus fortalezas... Traducir un libro es transportarte al siglo y al entorno del argumento traducido, es recrear, en tu momento y tus circunstancias, un mundo muchas veces desaparecido”.

Per a Selma Ancira i per a Mireille Gansel traduir és emprendre un viatge mental i físic. Ancira viatja a Creta, el viatge que narra en El tiempo de la mariposa, aquesta crònica breu, potent i bellíssima, plena de reflexions profundes sobre l’amor a la literatura i la passió per traduir un text i dur-lo a un altre món. Per la seua part, Gansel ens recorda que “cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble”. No debades ella s’apropà a la poesia vietnamita i s’envoltà de les seues veus, la seua música, i de la dicció en un llarg viatge per Vietnam.  Perquè Gansel —com Ancira— tradueix des de la immersió total i absoluta: acostant-se als autors i als seus paisatges, amarant-se de la llengua, els sons i l’atmosfera d’origen, com va fer Selma Ancira a Creta i ella mateixa al Vietnam. En paraules d’Udina: «Gansel ha elaborat sense proposar-s’ho una teoria pràctica de la traducció que, en resum, ve a dir que és en la humanitat d’una obra on es pot trobar la universalitat“.

El tiempo de la mariposa i Traduir com transhumar són els quaderns de records i evocacions de dues traductores conscients que darrere d’una traducció literària hi ha un treball llarg, ardu i laboriós, que requereix de molta paciència i sensibilitat “Un trabajo apasionante, bello y único”, escriu Selma Arcina, per a qui “traducir es, también, una manera de estar en el mundo”.