Un error comès per una família rica frena una demanda de desnonament contra 200 treballadors precaris d’Eivissa

Gir de guió a la història de Cas Bunets (o Can Rova 2). Els 200 vesins d’aquest poblat eivissenc acaben de saber que el jutge que instrueix la demanda de desnonament presentada per la propietat de la finca ha estimat el seu recurs. Amb aquesta decisió, adoptada pel Jutjat d’Instrucció número 4 d’Eivissa, aquestes persones esquiven el risc d’arribar a un judici que podria acabar amb una sentència que les fes fora de casa. De les barraques que han construït amb les seues pròpies mans: sostres precaris, alçats després d’invertir-hi milers d’euros i sota els quals s’hi aixopluguen, a més d’adults, més d’una quinzena de menors (alguns, nadons de pocs mesos) i diverses dones embarassades. De moment, aquesta ordre de desallotjament no s’escriurà. El procés civil queda arxivat.

Els Ayguavives Suaña, la rica família propietària del solar, tenien pressa per posar-lo en marxa. Per quin motiu? L’Ajuntament de Santa Eulària va advertir formalment els propietaris del terreny, al setembre, que si no interposaven una demanda, podrien ser sancionats. En aquesta primera batalla, la família –amb múltiples propietats a Barcelona i Eivissa– ha topat amb un mur. Segons la interlocutòria dictat pel magistrat José Manuel García Marfil, al qual ha tingut accés elDiario, els demandants no van aportar un certificat del Registre de la Propietat que aclarís que no són grans tenidors. A nom d’una societat limitada dedicada a la gestió de béns immobles (una empresa pantalla batiada amb els dos llinatges dels propietaris de la finca on, des del setembre, s’aixeca aquesta favela), figuren una vintena d’immobles.

Segons va explicar David Fechenbach, l’advocat de setanta dels habitants de les infravivendes de Cas Bunets, els Ayguavives Suaña tenen ara dos opcions: “Contra l’admissió del nostre recurs per aturar l’admissió de la demanda només cap recurs per part dels demandants perquè es readmeti. Si opten per això, no podrien aportar nova documentació. Per fer-ho, haurien de reiniciar el procés des de zero. Així que, com a mínim, això va per llarg, que és el que preteníem: guanyar temps per trobar una alternativa habitacional als meus representats. Serà un alleujament per les butxaques dels meus clients. No conec el termini, però el més lògic és que ens tornin els 12.000 euros que vam dipositar fa uns dies perquè es pogués admetre el recurs”.

Aquesta és la quantitat econòmica que els demandants exigien per tornar la parcel·la “al seu estat original”. És a dir, per pagar el cost d’una hipotètica demolició de les barraques. Consultat per elDiario, Mariano Ramon, el representant legal dels grans tenidors, va respondre que no tenia coneixement de la interlocutòria judicial. En ser informat del seu contingut, va contestar amb desconcert: “Em pareix molt estrany, però bé”.

–La interlocutòria diu que no es va aportar el certificat del Registre de la Propietat que havia de demostrar que els seus clients no eren grans tenidors.  

–Això es va desestimar en un primer moment, però no sé què deu haver passat…

Dos victòries judicials en 24 hores 

En tot just vint-i-quatre hores, aquesta comunitat formada, en la seua majoria, per treballadors del sector turístic –molts d’ells migrants llatinoamericans; en gran percentatge, persones sense permís de residència a Espanya– ha salvat dos boles de partit. Ahir, el Jutjat Contenciós Administratiu número 1 de Palma va acceptar el recurs per frenar un desnonament exprés. El mateix jutjat havia autoritzat, dies abans, a l’Ajuntament de Santa Eulària per posar-lo en marxa. El consistori busca acabar amb una villa miseria  on es poden copsar “greus problemes de salubritat i risc d’incendi”. Les fotografies que ahir es van enviar als mitjans de comunicació mostren, per exemple, dutxes al costat d’endolls elèctrics, barbacoes a pocs metres de bombones de butà, i molt de material inflamable. Tot seguirà a lloc. Pels pèls. Van faltar hores perquè les pales de la maquinària pesada comencessin a mossegar les parets i teulades de les barraques.

La immensa majoria dels habitants de Cas Bunets van viure a Can Rova: el terreny que queda a l’altre costat de la tanca que limita, a l’est, aquest veïnat improvisat. Allà pagaven, en negre, a un arrendador-pirata. La tarifa era variable (500 euros per plantar una tenda de campanya; 600 per dormir al camarot d’un iot menut i varat damunt la terra de la parcel·la; 750 per construir una caseta de fusta), però més barata que els preus que es manegen al mercat lliure del lloguer eivissenc.

Quan s’escolten les històries de vida dels habitants de les barraques, hi ha dos patrons que es repeteixen: tots afirmen tenir feina (en hotels, restaurants i, sobretot, en villas –de luxe–; fent feines de neteja, jardineria, manteniment…). Però, com que gairebé cap d’ells no té NIE, la manca de papers els va portar, en arribar a Eivissa, a no poder accedir a contractes de lloguer. A ser quasi invisibles. Alguns van començar llogant una habitació en un pis compartit o, amb molta sort, un apartament sencer. En realitat, estaven rellogats per algú que en treia profit, augmentant exponencialment el preu a mesura que s’atracava l’estiu. La llei de l’oferta i la demanda. En una illa inflada per l’avarícia immobiliària, talment una subhasta. Va ser llavors quan van acabar a Can Rova. El campament dels oblidats.

Un miler de persones en 26.000 metres quadrats  

Era un problema evident: en 26.000 metres quadrats van arribar a conviure un miler de persones. L’assentament era molt a prop de la carretera principal de l’illa. Qualsevol que passàs en cotxe i s’hi fixàs, el podia veure (Cas Bunets, paradoxalment, serà després molt més visible, una obvietat feta de palets i plàstics). A Can Rova, alguns hi van estar més d’un any; d’altres, mesos; uns pocs, només un grapat de dies. El arrendador-pirata els va cobrar fins l’últim cèntim, i ara s’enfronta a una multa de 905.000 euros. L’ha imposada l’Ajuntament de Santa Eulària després que els copropietaris de la parcel·la aconseguissin, el passat 31 de juliol, l’ordre judicial que autoritzava el desnonament. Va ser un èxode de treballadors del turisme en plena temporada alta.

Sense alternativa, gairebé tots van decidir quedar-se a l’illa i, l’opció més pràctica estava clara: okupar la finca que és devora a on vivien. Sense murs que l’envoltassin ni edificacions al seu interior. Un terreny erm des de fa dècades. El feu dels Ayguavives Suaña: Cas Bunets, o com van començar a anomenar-la els propis habitants, Can Rova 2. Tornar a començar, i no només a treballar com a paletes. L’amenaça de desnonament, en aquesta segona part de la història, va arribar abans. Ahir, les escenes del 31 de juliol, dramàtiques, es van repetir durant el matí. L’informe de vulnerabilitat que va presentar Fechenbach va ser clau: el suplicatori sol·licitat per l’advocat va aturar el desallotjament poc abans de les tres de la tarda. La mateixa hora en què, avui, els seus clients van saber que s’arxivava el procediment civil.

Manca d’alternatives a l’illa de l’especulació salvatge

Per a aquesta comunitat de vesins, el problema continua sent el mateix i les victòries judicials no el solucionaran: amb els seus ingressos no poden permetre’s un habitatge en una illa atrapada per l’especulació immobiliària. A aquest fenomen pareix referir-se, en una pirueta narrativa ben curiosa, la interlocutòria del Jutjat d’Instrucció número 4 d’Eivissa. La demanda s’hauria admès si, a més de no ser grans tenidors, els propietaris tinguessin Cas Bunets com a habitatge habitual.

En la sol·licitud que van presentar al jutjat, explica Fechenbach, els Ayguavives Suaña al·leguen que aquest punt no és possible perquè el terreny està qualificat com a sòl rústic. Un sòl on no es pot construir. Amb la norma a la mà. La resposta del magistrat radiografia amb cruesa i ironia jurídica la realitat d’Eivissa. L’illa on, en matèria urbanística, dos més dos mai no sumen quatre perquè el que apareix registrat no és el que es veu a simple vista quan es passeja per moltes propietats situades al camp.

Fora dels nuclis urbans impera una altra llei, si es llegeix entre línies el text firmat pel jutge García Marfil: “(...) en modo alguno sobre dicha finca puedan existir construcciones legales o ilegales que constituyan el domicilio y vivienda de las personas demandadas, algo que constituye un hecho notorio, en especial en nuestra Isla, donde el cumplimiento de la normativa urbanística y la correlación de la realidad de las fincas y su contenido con el registro de la propiedad y el catastro son manifiestamente mejorables”.

El rerefons d’aquestes paraules resumeix una altra qüestió d’actualitat, que s’entrellaça amb la història de Cas Bunets i d’altres poblats il·legals, plens de temporers durant l’estiu, però que s’han mantingut dempeus durant l’hivern. Les darreres setmanes, advocats de prestigi han obert despatx a l’illa per defensar els propietaris de construccions sense llicència que preveuen acollir-se a l’amnistia urbanística que podria facilitar el Decret llei 3/24. El va aprovar fa menys d’un any el Govern que presideix Marga Prohens amb l’objectiu –teòric– de simplificar els tràmits dels ciutadans davant l’Administració balear.