ETA-pm va invertir el botí del segrest de l’empresari Luis Suñer en la pel·lícula ‘La fuga de Segovia’ i la guerrilla del Salvador

Un dels segrestadors de l’industrial valencià Luis Suñer (Alzira, 1910-1990) relata per primera vegada detalls inèdits d’una de les últimes accions d’ETA politicomilitar, esdevingudes en ple procés de negociació per a la dissolució de la branca etarra i la seua integració posterior en la vida política democràtica del País Basc. L’empresari, amo de Cartonajes Suñer i Avidesa, encapçalava la llista que havia publicat el Govern de la UCD dels màxims contribuents a la Hisenda pública després d’haver construït durant el franquisme una fortuna personal en la seua Alzira natal. Una part del botí que va desemborsar la seua família a canvi de la seua llibertat –un total de 325 milions de pessetes, uns dos milions d’euros– va ser invertida per ETA-pm, ja en fase de dissolució, en la mítica pel·lícula La fuga de Segovia, dirigida per Imanol Uribe i produïda per Ángel Amigo, i en les guerrilles d’El Salvador agrupades en el Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMAN), entre altres. És un dels molts detalls que revela Sergi Moyano en el seu llibre Operació Apolo (Alfons el Magnànim, 2025), un minuciós treball de reconstrucció del segrest que va obtindre la ‘Beca de periodisme d’investigació Josep Torrent’, atorgada cada any per la Unió de Periodistes Valencians. 

Moyano (Carcaixent, 2000) es va topar amb el testimoniatge inèdit d’un dels segrestadors, un valencià d’origen madrileny que es va integrar en ETA després de la seua militància en l’esquerra radical i en l’incipient moviment LGTBI, amb el rerefons del desencantament de la Transició. La font anònima mai va ser detinguda ni jutjada per aquests fets. “És la primera vegada que parla i descobreix detalls inèdits del cas; mai cap dels integrants del comando que va planificar i va executar el rapte va ser identificat per la Policia ni va respondre davant un tribunal”, explica l’autor, periodista de Televisió Espanyola, en una entrevista amb elDiario.es. 

Sergi Moyano ha repassat el segrest des de tots els angles, en una trepidant investigació periodística de dos anys. L’autor ha contrastat el relat d’un dels protagonistes, membre d’ETA-pm i parella d’un altre dels components valencians del comando, amb la documentació oficial del segrest, especialment el sumari de l’Audiència Nacional, i amb el testimoniatge de quatre exmembres d’ETA-pm, dos dels quals pertanyents a l’antiga cúpula etarra. A més, Moyano ha completat les seues perquisicions amb els records d’alguns treballadors de Suñer, un d’ells present en el moment del rapte, i amb material d’arxius, tant privats com d’institucions públiques basques, propiciant un relat completíssim d’un segrest que es manté viu en la memòria valenciana de la Transició.

“La principal novetat és que Luis Suñer va estar tancat a penes a uns pocs quilòmetres de sa casa, en un zulo a la comarca de la Safor que van construir a propòsit en un negoci obert al públic que van aprofitar com a tapadora”, afirma l’autor de l’obra, de pròxima publicació en la versió en castellà en l’editorial Libros del KO. 

La crònica repassa la campanya d’atemptats d’ETA-pm, prèvia al segrest, contra els interessos turístics en zones de la costa valenciana, especialment Xàbia, en què importants banquers i empresaris bascos s’havien assentat juntament amb les seues famílies, així com els entrenaments del comando format per valencians. “El comando va practicar amb les armes en coves disseminades entre la Safor i la Marina i van comprar una casa a la Vall de Gallinera, convertida en laboratori terrorista, on van aprendre a utilitzar armes i detonadors i a col·locar la goma-2”, explica Moyano. 

També reconstrueix minuciosament el segrest de Suñer el 13 de gener de 1981 i el disseny i el condicionament del primer zulo en què va romandre l’industrial alzireny. Els dos valencians del comando, que coneixien amb detall el terreny en què es movien, van aprofitar el negoci que regentaven de cara al públic com a tapadora per a instal·lar un “zulo minúscul de tot just dos metres”, on Luis Suñer acabaria passant la major part del seu segrest, dos mesos i mig.

Allí romania el conegut empresari mentre es va produir l’intent de colp d’estat del 23-F, del qual no es va assabentar fins més tard. “En plena crisi política i social durant la Transició i mentre els polimilis negociaven amb el Govern la seua dissolució, l’intent de colp d’estat del 23-F va acabar de convéncer els militants d’ETA-pm que la lluita armada posava en risc la democràcia i l’autogovern basc que acabava de començar a caminar”, afirma el periodista. “Els polimilis ja criticaven obertament els crims dels seus adversaris”, postil·la en referència a l’altra branca d’ETA, que no es dissoldria fins quatre dècades després.

L’obra repassa l’impacte del segrest en la societat valenciana i la tibant negociació de la família amb ETA-pm per a pagar el rescat milionari, així com els passos dels serveis antiterroristes de la Policia, dirigits llavors pel comissari Manuel Ballesteros, un conegut agent de la Brigada Politicosocial. 

El blanqueig del rescat

I també revela, quasi pesseta a pesseta, on va anar a parar el rescat pagat per la família i com es va blanquejar tant a Suïssa i Luxemburg com a França i al País Basc. “A través del sumari he pogut rastrejar la pista dels diners del rescat”, diu Sergi Moyano. Del botí, 63 milions de pessetes (379.000 euros) van anar a parar al rodatge de La fuga de Segovia,protagonitzada entre altres pel cantautor Ovidi Montllor i convertida en una de les pel·lícules més representativa del cinema polític de la Transició. 

“Abans d’entregar-los”, assegura Moyano, “els van blanquejar amb l’ajuda de militants de l’EIA, partit de l’esquerra abertzale, que van anar de pota per les festes dels pobles i, en cada ronda que pagaven, anaven desfent-se dels bitllets de 5.000 pessetes del rescat de Suñer que estaven marcats pel Banc d’Espanya”.

La Policia, segons el periodista, estava al corrent de les inversions dels polimilis, que en una mena de “mecenatge cultural” en plena etapa de renúncia a les armes van finançar, entre altres projectes, al periòdic Egin, la coalició Euskadiko Ezquerra i diverses revistes de l’esquerra abertzale. El ministre de l’Interior llavors, Juan José Rosón, va arribar a manifestar, segons l’autor: “Preferim que us gasteu els diners en pel·lícules i llibres que no en munició i bombes”. 

L’empresari, després de passar les seues últimes dues setmanes de captivitat en un segon zulo a Trasmoz (Saragossa), va ser alliberat el 14 d’abril de 1981, després del pagament del rescat. La recepció del segrestat en la seua Alzira natal es va convertir en un esdeveniment històric i els membres del comando valencià van abandonar les armes. “Tots van reconstruir la seua vida allunyats de la violència”, afirma Sergi Moyano. 

Els únics condemnats pel segrest de Luis Suñer van ser indultats el 1986: “Eren els integrants del segon comando que va estar a càrrec de l’empresari en les dues últimes setmanes de captivitat en una casa a Trasmoz. Van ser enxampats per la policia in fraganti el 1982 retenint el doctor Julio Iglesias Puga, el pare del cantant”.

Els fets investigats pel periodista estan amnistiats i prescrits. “La parella de valencians mai va ser identificada per la Policia com a membres d’ETA”, diu l’autor.