Sense justícia no hi ha democràcia

Sembla una obvietat que una condició bàsica perquè puga haver Democràcia, és disposar d’un Poder Judicial independent, responsable i sotmés únicament a l’imperi de la Llei. També d’una Administració de Justícia eficaç i eficient. I potser, de tan obvi que sembla, ens hem oblidat durant vora 50 anys. O tal volta, ens vam enganyar pensant que la simple aplicació del Dret en un ordenament jurídic inspirat per principis constitucionals, ens donaria una Justícia Democràtica. La clàssica salvetat jurídica: “tret d’error o omissió”.

Però siga per omissió o siga per error, resulta una mancança greu que ha anat agreujant-se amb els anys, llastrant el desenvolupament econòmic, social i polític d’Espanya, fins a aplegar a condicionar la nostra mateixa convivència. Una mancança que no pot ser ignorada per més temps, perquè és ja una urgència democràtica. Ni tampoc excusada amb el recurs fàcil, però simplificador, d’invocar “la politització” (es vol dir partidisme) de la Justícia, o la seua falta de mitjans. El problema de la Justícia espanyola va molt més enllà.

Perquè ni la problemàtica es limita als òrgans jurisdiccionals superiors, aquells que són designats pel Consell General del Poder Judicial (del qual es predica eixa politització ó partidisme), ja que també afecta a òrgans proveïts per concurs; ni se sosté hui en dia (tret d’algun cas molt puntual) que els nostres jutjats i tribunals disposen de menors mitjans materials i humans que la resta d’Administracions (una altra cosa és que siguen inferiors a la mitjana UE), que no presenten les problemàtiques de la Justícia (en tenen d’altres).

Per explicar-ho de forma gràfica, podríem dir que el problema és que tenim una Justícia ancorada en el s. XIX, amb el seu rellotge parat en la Restauració. Des del sistema d’accés passant per la seua cultura organitzativa i procediments fins a la mateixa concepció del servei públic. En definitiva, la Justícia d’un sistema liberal formalment democràtic com aquell, que amb prou feines reconeixia els drets individuals i col·lectius més bàsics, front a la Justícia d’un sistema (que pretén ser) plenament democràtic, en termes del s.XXI.

Segons la clàssica teoria política de la separació de poders, el Poder Judicial és un dels tres poders de l’Estat (que són els únics dels que disposa la societat per contrapesar a dos poders que no existien quan es va formular la democràcia liberal: l’econòmic i el mediàtic, com ens alerta Mónica Oltra). D’un Estat que, d’acord amb la Constitució, és un Estat social i democràtic de Dret, per la qual cosa eixe Poder, com els altres dos, ha de respondre als seus trets, és a dir, hauria de ser: un Poder Judicial social, democràtic i de Dret.

Com a Estat social, l’accés a la carrera judicial (i fiscal) no pot continuar amb el sistema decimonònic i corporativista actual. Amb unes proves memorístiques orals, sense cap part pràctica ni valoració de les aptituds (i actituds) per a decidir (ni més ni menys) que sobre la “vida i la hisenda” dels ciutadans, i que suposa una aposta incerta d’anys d’estudi a temps complet. Un sistema de cooptació on els que ja són membres del Poder Judical poden ser “jutge i part”, preparadors i examinadors, tot i ser proves purament teòriques.

Si un sistema antiquat com este ja s’ha considerat obsolet en l’accés a la Funció Pública d’una Administració democràtica i moderna, amb més raó no pot ser vàlid per seleccionar magistratures de l’Estat. És per això que ha de substituir-se per un sistema més adequat, que seria un de públic, independent i d’avaluació continua multidisciplinar: un programa oficial universitari de selecció/formació (i no unes oposicions de “cantar”), on els actuals jutges només intervindrien en la fase pràctica, semblant al d’Alemanya.

Com a Estat de Dret, tant la legislació processal com l’organització i funcionament dels òrgans judicials, haurien de ser objecte d’una profunda reforma, en un sentit clarificador, simplificador i estandaritzador, anàloga a les reformes que ha tingut el règim jurídic de les Administracions Públiques i el procediment administratiu (1992, 2015). Perquè el Dret ha d’estar en constant adaptació a l’evolució de la societat a la que ha de servir. Si roman massa estàtic, com ocorre en el cas de la Justícia, acaba resultant anacrònic i disfuncional.

Així, l’Administració de Justícia hauria d’asemblar-se més a l’Administració Pública (en esència, un jutjat és un òrgan que inicia, instruix i resol, com una Direcció General), que tot i els seus problemes i limitacions, ha assolit uns standards de funcionament i confiança superiors, quan la situació de partida no era tan diferent (el “vuelva usted mañana”). Les sucessives reformes processals o la quimèrica Nova Oficina Judicial, és com aquella famosa cita de Gattopardo: “tot ha de canviar, per a què tot continue igual”.

De quina manera? Doncs incorporant els instruments jurídics amb els que l’Administració ha aconseguit guanyar eficàcia i eficiència, però que alhora li han dotat de major seguretat jurídica, imatge d’imparcialitat i garantia dels drets dels ciutadans. Elements que la ciutadania troba a faltar en la Justícia i que redunden en la seua desconfiança. P.ex. tràmits ordenats i taxats, caducitats, silencis (positius o negatius, segons el bé jurídic protegit), principi de legitimació (hi ha un Ministeri Públic: la Fiscalia), documents entenedors, etc.

Cert és que alguna jurisdicció, com la penal, pot ser de major complexitat (perquè la civil, social i administrativa, no disten molt d’un procediment administratiu), però no seria difícil adaptar-los. Una Instrucció pot tindre un termini màxim superior a un expedient administratiu clar, però que no en tinga va contra la presumpció d’inocència i la seguretat jurídica. També que molts tràmits i terminis depenguen de la discrecionalitat tècnica del jutge. Es tractaria, per tant, d’incrementar la previsibilitat i protocolització dels processos.

Finalment, en tant que Estat democràtic, el Poder Judicial ha de obtindre la seua legitimitat última de la ciutadania. Ho diu la mateixa Constitució en l’article 117: “La justícia emana del poble”. L’article 122 preveu que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) estarà integrat pel President del Tribunal Suprem i per vint membres. Dotze entre Jutges i Magistrats, en els termes de la llei orgànica; més quatre a proposta del Congrés i quatre del Senat, entre juristes de reconeguda competència i més de 15 anys d’exercici.

Davant d’esta previsió constitucional, la regulació vigent de la Llei Orgànica del Poder Judicial consistent en què eixos dotze vocals d’extracció judicial siguen triats també pel Legislatiu (o qualsevol variant, com la proposada pel Ministeri) és incoherent. Quina legitimitat diferent aporten al CGPJ respecte dels altres huit també nomenats per les Corts Generals? I l’alternativa tecnocràtica que “els jutges trien als jutges” (i els tècnics d’administració general als alcaldes?) és directament incompatible amb la Democràcia.

L’única solució per comptar amb un Poder Judicial democràtic, en el marc definit per la Constitució, és que els dotze vocals judicials siguen elegits pels ciutadans, entre jutges i magistrats sí, però per sufragi universal. Per un mandat de 5 anys i entre candidatures individuals o en representació d’associacions judicials (com ara), per un sistema de llistes obertes (model Senat), i conjuntament amb les eleccions europees (per tant, sense pràcticament cost addicional), que també són uns comicis de circumscripció única.

Amb una elecció democràtica s’evitaria que el CGPJ fora un ostatge en les disputes partidistes fins arribar a paralitzar-lo (com ha passat durant més de 5 anys). Comptaria amb una legitimitat social que ara no té (i que li cal, per la seua evident crisi de legitimitat) i, sobretot, es garantiria que el Poder Judicial responguera més fidelment al “sentir moral” de la societat de cada moment (i no al dels seus membres) i que el CGPJ fora responsable davant algú en la seua funció inspectora i disciplinària judicial (i per tant, que l’exercira).

Sense una Justícia Democràtica no pot haver Democràcia. Exemples en tenim de forma quotidiana i des de fa anys. En els titulars de Política dels mitjans de comunicació sí però també en la Secció de Successos. I en el dia a dia de les persones que, per qualsevol circumstància, han de relacionar-se amb la Justícia: un acomiadament improcedent, un deute d’una Comunitat de Veïns, un accident de trànsit... O per un procés penal que avança sense cap prova o indici fàctic.