Sonia guanya una “suposada” propietària anciana que en realitat és un gran tenidor: “El contracte temporal era il·legal”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Sonia i la seva família es queden a casa; la que tenen llogada des de l'any 2021. Així ho ha decidit el jutjat de Primera Instància número 2 d'Eivissa, que en la seva sentència ha donat per fet que els contractes temporals consecutius que la dona havia signat amb una constructora, que també funciona com a immobiliària, són de facto un contracte de llarga durada. Així les coses, la dona i la seva família es podran quedar a la casa fins a 2029, tal com estipula la Llei d'Habitatge vigent. El jutge, a més, condemna a la propietat a pagar totes les costes del procés.
Per part seva, la constructora i immobiliària INMOBGINES SL, propietària del pis, considerava, saltant-se la normativa, que la naturalesa del contracte era temporal, a pesar que va subscriure amb els arrendataris dos contractes consecutius. Aquest tipus de lloguer està previst per als casos en el qual l'inquilí necessita l'habitatge per a desenvolupar una activitat temporal, referits gairebé sempre a contractes de treball o per motiu d'estudis. En aquest cas, ha d'aparèixer en alguna de les clàusules del contracte, tal com estableix la Llei d'Arrendaments Urbans 29/1994, per on es regeixen els lloguers de temporada.
El mes de març de 2021 Sonia i la seva família signaven un contracte d'arrendament amb una empresa constructora d'Alacant, propietària de dos pisos en un edifici residencial en es Canar (Santa Eulària des Riu), a Eivissa. La durada del contracte era d'11 mesos. “Vaig pagar dos mesos de fiança, el primer mes, l'aval bancari de 2.000 euros, que vaig haver de demanar, i un altre mes a la immobiliària, que van pagar els serveis socials de Santa Eulària perquè jo no arribava”, concreta Sonia a elDiario.es. Quan aquest va acabar, la propietat va decidir fer un altre nou contracte per dos anys i li va pujar la renda 100 euros, quedant en 800. La dona estava tranquil·la perquè els contractes s'anaven renovant malgrat les múltiples inundacions de fecals que sofria l'habitatge habitualment, fruit, pel que sembla, de fallades en la construcció de l'edifici.
No obstant això, a la finalització d'aquest contracte bianual, la constructora, que també actua com a immobiliària, “deixa caure” en conversa telefònica amb la inquilina la seva intenció de pujar la renda i la inquilina li expressa el seu desacord, segons Sonia. El següent pas de la propietat és exposar la seva intenció de vendre el pis, afegeix. “La senyora em va dir que ja eren majors, que no tenien ganes de viatjar i tornar per l'illa, ja que són d'Alacant, i que per això anaven a vendre-ho. En aquells moments, estàvem amb el problema de les fecals per diversos mesos; fins i tot vam haver d'anar a viure a un càmping. A més, com havíem arreglat algunes coses en el bany, em van dir que podia deixar els últims mesos sense pagar per a retornar-me la despesa ‘per la incomoditat’. Sort que vaig pagar perquè em podien haver denunciat per impagament i, per aquest motiu, haver perdut la casa i l'aval”, tal com explicava la dona a l'abril de 2024 a aquest mateix diari.
L'empresa constructora, propietària del pis, és la titular d'un altre habitatge més en el mateix edifici. “És un d'aquests blocs que es van fer en el seu moment en els quals la constructora dona uns habitatges al propietari del solar a canvi de la parcel·la per a construir”, assegura l'arrendatària. Els veïns, que viuen en un altre pis que és d'ells, paguen una renda de lloguer més alta i no han tingut cap comunicació de la propietat indicant-los la venda de l'habitatge. “Clar, ells ara ja paguen més”, indica l'afectada. La intenció de la família va ser sempre trobar un habitatge on els realitzessin un contracte de llarga durada. “Signem amb ells perquè no teníem una altra cosa i ens van assegurar que anaven a renovar”, afirma Sonia.
Per part seva, l'empresa arrendadora no s'ha volgut pronunciar i ha tallat la comunicació quan elDiario.es ha volgut recaptar la seva opinió davant la sentència que l'obliga a considerar l'arrendament com de llarga estada.
La propietària és un gran tenidor
El punt d'inflexió de la dona, que subscriu el contracte amb la seva parella, va ser que l'empresa li va demanar que ensenyés el pis a possibles compradors. “Volien que treballés gratis per a ells. Després de molts missatges insistint que tenia visites de clients vaig decidir bloquejar-los i demanar ajuda jurídica. I fins avui”, constata. Va ser en aquest moment quan Sonia es va posar en contacte amb el Sindicat d'Inquilines d'Eivissa i Formentera. En el procés d'assessorament per part de l'entitat, la inquilina es va informar que en realitat la propietat era d'un gran tenidor. Es va fer conscient dels drets que l'assistien quant a la durada del seu contracte, “que estava en frau de llei”, i de les seves obligacions quant al manteniment del seu habitatge.
'Volien que treballés gratis per a ells. Després de molts missatges insistint que tenia visites de clients vaig decidir bloquejar-los i demanar ajuda jurídica', comenta Sonia, que assegura que l'empresa va voler que ensenyés la seva casa a possibles compradors
En aquells moments, la propietat va decidir interposar una demanda en els jutjats eivissencs a pesar que el Sindicat d'Inquilines els havia remès una carta explicant que tota l'actuació estava fora de la llei. “M'han ajudat molt. Ells van comprovar que l'empresa que m'havia fet el contracte, amb seu a Alacant, era la titular de diferents propietats que s'havien dividit en dues, encara que qui porta cadascuna és la mateixa persona”, assegura Sonia. En aquest cas, com el Govern no aplica la Llei d'Habitatge vigent, encara que el propietari fos gran tenidor no es podria aplicar el topall de preus. El que sí que influeix en la resolució final del jutjat eivissenc és la durada del contracte de llarga durada que en estar subscrit amb una empresa s'estén a set anys; si fos un particular seria de cinc anys.
“Vivim aquí tot l'any”
El procés judicial ha durat un any en què l'advocada Ana Isabel Rodríguez, col·laboradora del Sindicat d'Inquilines, ha presentat tota la documentació necessària per a demostrar que la família no viu a Eivissa temporalment. “La meva advocada m'assegura que l'empresa no ha fet res, només s'han dedicat a rebatre totes les proves que presentava”, assegura la inquilina. La lletrada ha demostrat que Sonia, la seva parella i el seu fill viuen tot l'any, des del 2019, a Eivissa. Per a això, va aportar diferents documents entre els quals es trobava la matriculació del col·legi del seu fill que confirmaven que la residència era permanent des d'aquest any a l'illa. “Nosaltres no som temporals, vivim aquí tot l'any”, afirma.
A més, la dona denuncia que, en tot aquest temps, la propietat no els ha deixat empadronar-se en el pis en el qual viuen. “Encara no sabem la raó. Fins i tot em van oferir que ells em pagarien la diferència en els viatges o qualsevol cosa que em pogués afectar, la qual cosa em va semblar una intromissió en la meva privacitat; no tenia per què informar-los cada vegada que anava o venia d'Eivissa. No em va semblar bé. Tinc dret a empadronar-me si visc en un habitatge amb un contracte”, reclama. En aquests moments, la dona ha aconseguit l'empadronament en l'habitatge, “aportant el contracte i el número del cadastre”. Després de sis anys a l'illa, Sonia té els seus drets bàsics com a ciutadana.
Segons la sentència, la demanda de la propietat queda desestimada i se'ls condemna també a pagar les costes del judici. “Encara que en un principi es va indicar que les havíem de pagar nosaltres, la meva advocada va recórrer i, finalment, les paga la propietat”, comenta Sonia. Així mateix, la família podrà romandre en l'habitatge fins a abril de 2029, set anys després de la signatura del seu segon contracte en 2022.
La dona es mostra molt satisfeta per la resolució del Jutjat número 2 d'Eivissa. “La majoria de la gent no denúncia, fins i tot no saben que poden denunciar. Són moltes les famílies que estan en la mateixa situació que nosaltres i que s'han d'anar de l'illa després de tota una vida feta aquí. O perquè no troben habitatge o per la inestabilitat d'estar signant contractes cada any sense saber que passarà”, concreta. “És difícil si tens una família amb menors en edat escolar canviar de casa cada any”, puntualitza.
La majoria de la gent no denúncia, fins i tot no saben que poden denunciar. Són moltes les famílies que estan en la mateixa situació que nosaltres i que s'han d'anar de l'illa després de tota una vida feta aquí. O perquè no troben habitatge o per la inestabilitat d'estar signant contractes cada any sense saber que passarà
Sonia explica també com, des de l'entrada a la casa en 2021, la propietat ha fet “desistiment de funcions” quant a les seves obligacions en la finca. L'habitatge estava inundat quan van entrar i avui dia, a la publicació d'aquest reportatge, segueix amb problemes constants d'inundacions que obliga la família a tallar el subministrament d'aigua de l'habitatge, mentre s'arregla un problema que venen sofrint tots aquests anys.
Poques demandes per contractes temporals il·legals
“El quid de la qüestió era dilucidar si realment era un contracte de temporada o un d'habitatge habitual. La causa de temporalitat ha de venir reflectida expressament en el contracte en alguna de les seves clàusules. En aquest cas no existia”, explica a elDiario.es Ana Isabel Rodríguez. “També cal fixar-se en l'ús que se li donarà a l'habitatge, si és temporal o permanent. Per a acreditar la permanència, hem aportat els certificats d'escolaritat, el pagament d'internet i altres pagaments com a llum en diferents èpoques d'aquests anys”, relata.
El quid de la qüestió era dilucidar si realment era un contracte de temporada o un d'habitatge habitual. La causa de temporalitat ha de venir reflectida expressament en el contracte en alguna de les seves clàusules. En aquest cas no existia
“A més, en aquest cas, teníem les matrícules del col·legi i després de l'institut del fill de l'arrendatària. Tot això fa que es provi que l'habitatge sigui considerat d'arrendament permanent i que es regeix per la Llei d'Arrendaments amb caràcter general”, concreta. El que pel que sembla és menys rellevant és que els arrendadors tinguin contractes vigents de treball durant tot l'any, qüestió que en una illa com Eivissa és bastant comuna per la proliferació de contractes de temporada fixos discontinus.
Segons l'advocada, “si només estaràs aquest temps en l'habitatge, el correcte seria un contracte de temporada, encara que també es podria fer un contracte d'habitatge habitual i rescindir-lo de mutu acord; no hi ha cap problema, però el propietari s'arriscaria al fet que l'inquilí es vulgui quedar”, explica.
Quant al nombre de demandes per contractes de temporada il·legals que s'interposen a l'illa, la lletrada assegura que no són molt habituals. “Normalment, se solen posar més demandes per falta de pagament en habitatge habitual per expiració del termini”, constata. És a dir, persones a les quals els compleix el contracte i davant la impossibilitat de trobar un altre habitatge decideixen romandre en el domicili. “Cal tenir en compte que el propietari ha de comunicar la finalització del contracte dins del termini i en la forma escaient”, és a dir, quatre mesos abans de la finalització del mateix i per via oficial.
“Ara potser els demando jo a ells per abandó dels seus quefers a la casa. Tinc el vàter espatllat, la cisterna no funciona. Les assegurances no es fan càrrec perquè em diuen que la casa no està mantinguda adequadament. Amb el que m'he gastat en una assegurança que no em cobreix res”, assegura Sonia. A més, assegura que la propietat té deutes amb la comunitat. “El primer any ens van arribar uns compradors de deute per a veure si volíem comprar la casa, ja que deuen la comunitat de tota la vida, quan en el contracte em ve inclosa en el preu. Tenim piscina, garatge, ascensors i em fa vergonya que no s'estigui pagant. La resta de veïns sí que el paga”, exclama.
Ara potser els demando jo a ells per abandó dels seus quefers a la casa. Tinc el vàter espatllat, la cisterna no funciona. Les assegurances no es fan càrrec perquè em diuen que la casa no està mantinguda adequadament. Amb el que m'he gastat en una assegurança que no em cobreix res
Una pràctica molt estesa a tot l'Estat
La utilització dels contractes de temporada s'ha multiplicat a Espanya des de l'aprovació de la Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l'habitatge. Els propietaris han volgut evitar les obligacions d'aquesta nova llei, entre les quals es troba la de l'ampliació del temps d'arrendament (abans eren tres anys i ara cinc per a habitatges habituals; en el cas de les empreses s'amplia a set), la que l'inquilí pugui romandre en l'habitatge més temps per causes de vulnerabilitat o els límits en la revisió de la renda, entre altres.
El mateix any de l'aprovació de la llei l'oferta de contractes de temporada, segons Idealista, es va disparar arribant en el tercer trimestre a un 39% més que abans de maig de 2023. Per a detenir aquesta deriva, el 18 de desembre de 2024 el Ple del Congrés va aprovar la presa en consideració d'una Proposició de Llei per a regular els contractes de lloguer temporals i d'habitacions, impulsada pels grups Sumar, ERC, EH Bildu, Podemos i BNG amb l'objectiu d'equipar-los a la regulació dels lloguers habituals. Aquesta reforma de la Llei d'Arrendaments Urbans està encaminada a equiparar els contractes de temporada amb els d'habitatge habitual i evitar aquesta casuística, sobretot en àrees tensionades, encara que, a Balears, el Govern del PP ha decidit no adoptar aquestes mesures.
El resultat és la creació del Registre Únic de Lloguer de Temporada que entrarà en vigor el mes vinent de juliol, encara que es va començar a crear el mes de gener passat, estipulat en el Reial decret 1312/2024, de 23 de desembre. Per a això es posarà a la disposició de la ciutadania la Finestreta Digital d'Arrendaments, que permetrà fer un seguiment de l'activitat, ja que suposarà l'existència de bases de dades reals i públiques dels habitatges a llogar. Els propietaris han d'accedir al sistema digital de registre per a obtenir el seu número de registre, completar un formulari amb informació de la propietat i presentar la documentació requerida.
El Sindicat d'Inquilines insisteix en la il·legalitat d'aquest tipus de contractes si no es respecta la temporalitat intrínseca a ells: “Els únics que es poden fer de durada menor són els turístics amb llicència. Els contractes de temporada en frau de llei no obliguen l'inquilí a abandonar l'habitatge quan el període signat acaba. A més, si cap de les parts comunica de la finalització d'aquest, s'entén que es prorroga per un any més fins al límit dels cinc o set anys. L'inquilí té dret a quedar-se”. L'única figura que es pot contemplar com a contracte temporal és la de l'arrendament turístic, el control i les competències del qual estan en mans del Consell d'Eivissa a través del seu departament d'Intrusisme.
0