Temps d'oxidació: Veronese en el Prado

El Museo del Prado va inaugurar dimarts passat 27 de maig l'exposició Paolo Veronese (1528-1588), comissariada pel valencià Miguel Falomir i per Enrico Maria dal Pozzolo, professor de la Università degli Studi di Verona. Un centenar d'obres, algunes procedents d'institucions com el Louvre i la Galleria degli Uffizi, es combinen elegantment amb els quinze quadres propietat del museu madrileny.

La part central de la mostra es dedica a explicitar els motius que es repeteixen de manera intempestiva al llarg de tota la seua prolífica trajectòria. El títol de la sala 3 no pot ser més eloqüent: “Procés creatiu. Invenció i repetició”. D'altra banda, la recurrència d'alguns dels seus temes pictòrics es capta fàcilment amb la lectura de la concisa explicació que complementa la visió dels quadres de la sala 4 “Al·legoria i mitologia”. En aquesta sala es multipliquen els exemples en els quals Veronese plasma els mites clàssics amb tal elegància que arriba a camuflar la seua violència original. L'obra culminant de tal camuflatge mitològic podria ser el magistral rapte d'Europa, procedent del Palau Ducal de Venècia.

Ens podríem preguntar, no obstant, si aquelles al·legories han deixat de ser-ho després del moviment #metoo, és a dir, ens podríem qüestionar si les imatges del rapte d'Europa de Veronese o de Tiziano –les diverses elaboracions dels quals contrasten gràcies a una imprescindible cartel·la a la sala 4– han deixat de tindre un sentit únic i s'obrin a una fecunda resignificació. En suma, ens podríem plantejar si l'al·legoria s'ha transformat ja en metàfora oberta a múltiples lectures. I no sols s'ha obert el ventall de possibles perspectives per a interpretar les obres d'art, sinó també per a observar als espectadors i les espectadores que les contemplen. Les sales del Prado ofereixen l'oportunitat d'analitzar la manera de mirar de cadascú. 

És més, les cartel·les de la sala 4 ens interpel·len a actualitzar els components mítics acoblats per Veronese gairebé a la manera junguiana. Podríem observar-nos fins i tot a nosaltres mateixos observant, ja que de vegades encarnem alguns dels arquetips plasmats per Paolo. Alguns reclams visuals captivaven tant les mirades de la Venècia del 'cinquecento' com podrien atraure els observadors de les platges mediterrànies del segle XXI.

Heus ací l'arquetip –com diria Jung– mitològic: Europa, princesa fenícia de Tir, filla d’Agenor i Telefasa, jugava amb altres xiques en la platja, quan Zeus l'observà i decidí endur-se-la amb ell. Cadascú que complete la relació a tres entre el mite grec, l'Europa despitralada de Veronese i les imatges més inspiradores davall del sol d'una platja estiuenca.

Algunes al·legories s'oxiden, però els reclams visuals persisteixen: este podria ser un dels ensenyaments bàsics de l'exposició. No obstant això, no sols s'oxiden algunes narraciones i idees, sinó també alguns colors. Una altra de les cartel·les imprescindibles de la mostra es troba a la sala 2 i explica que l'atzurita es torna verdosa per oxidació i el blau esmalt, en reaccionar amb l'aglutinant de l’oli, es descoloreix i es torna celest, mentre que en estat pur esdevé terròs i ja no invita a imaginar paradisos.

Hi ha cels de Veronese que han perdut la seua esplendor i mites que han limitat la potència arquetípica de la seua explicació. El gran valor pedagògic de l'exposició ens situa davant el dubte reconfortant de si som animals mamífers que, de vegades, canviem la manera de mirar. El temps de l'oxidació està entre nosaltres, l'al·legoria ja no.